#Capítol 23: El joc de les claus
Foto: Amazon Studios. Font: @Detallspodcasts. |
Capítol 23: El joc de les claus
L’art dels petits detalls 1x23 Març 20
F/in CARETA Encadenada amb SINTONIA uns segons a PP i passa a 2P.
Entradeta:
Benvinguts
al vint-i-tresè capítol, o bé a la vint-i-tresena entrada, del podcast L’art
dels petits detalls.
Un espai
setmanal on, cada dijous a les set del vespre, hi podreu trobar tot allò que
engloba el nostre blog.
Cada
setmana us parlarem d’un petit detall. D’alguna manera, intentarem mostrar les coses
bones de la vida i tot allò que ens fa com som.
Com
tots, absolutament tots, estem fets d’històries, de moments i d’experiències.
Comencem.
F/in SINTONIA uns
segons a PP i es va fonent fins a RS.
Parlament:
El joc de les claus és una sèrie de ficció
mexicana dirigida per Kenya Márquez.
Primerament la ficció explica la història de
tres parelles amigues. Un bon dia aquestes parelles formades per: Adriana i
Óscar, Gaby i Valentín i Bárbara i Leo coneixen una quarta parella, la Siena i
en Sergio.
Aquesta nova parella els endinsa al joc de les
claus.
Doncs bé, el joc de les claus és el següent: un
grup de parelles queden per sopar a casa d’un dels integrants. Fins aquí, qui
no s’ha trobat mai en aquesta situació.
Havent sopat, cada una d’aquestes parelles
diposita les claus del seu cotxe dins d’un recipient. Aleshores les dones de
parelles, amb els ulls tancats, han d’agafar una de les claus.
A continuació, aquestes, segueixen la vetllada
amb la part masculina de la parella a la qual pertanyen les claus escollides.
En definitiva, la sèrie ens ensenya que no tot
és de color de rosa. Per més obvi que sembli, a vegades, no volem veure tot
allò que succeeix, i no ens agrada, just davant dels nostres ulls.
Per exemple: el que li passa al personatge de
la Gaby, interpretat per l’actriu mexicana Marimar Vega. No faré spòliers. La
sèrie val molt la pena. A part de ser molt bona tècnicament i artísticament a
nivell d’interpretació dels actors seleccionats i en relació als guions, són
sublims.
La sèrie és un retrat del que val la pena de
veritat, obro cometes: saber si la relació que vius amb la teva parella
realment t’omple, et convenç i et fa feliç com t’hauria de fer sentir, tanco
cometes.
També, entenc que és una sèrie que hi haurà una
part del públic que no voldrà veure perquè posa els punts sobres les -is. I com
deia, a vegades, entenc que veure els problemes d’altri, trucar la teva porta i
que pugui suposar, com diu la dita castellana, posar les barbes a remullar;
un/a opti per veure un altre tipus de sèrie de televisió. Les coses com són.
No seré jo qui parli de les relacions de
parella quan fins fa no gaire feia 10 anys que estava solter. Em sembla que sí
la societat segueix tinderitzada on sembla que no existeixi res més que el
físic, ho tindrem molt complicat. No sóc un George Clooney, ni tampoc pretenc
ser-ho. Entre d’altres qüestions perquè ni el Clooney agrada a totes les dones
ni el Messi marca en tots els xuts a porta que realitza.
Ara bé, em resulta molt curiós que hi hagin
noies, sí he dit noies, que es pensin que són la Sharon Stone i a l’hora de la
veritat ni li arriben a la sola de la sabata.
Perdoneu-me, eh, però exigir-li al noi un físic
10, un compte corrent ple i tu, no treballar, pensar-te que ets una miss i
físicament no ser ni un 6 és vergonyós. Això és igual de lamentable que valorar
un hotel, tan sols per la façana, sense ni tan sols haver-ne vist l’interior.
Benviguts/des a la societat Tinder i no a la
societat Kinder, aquella que vindria amb sorpresa incorporada sí es donés tan
sols l’oportunitat de conèixer. De veritat us penseu que a les persones, per
dir-ho d’una manera, se les ha de jutjar pel físic? Quina vergonya! És patètic!
F/in MÚSICA_ Menaix a Truà “Ulls tancats” uns segons a PP i passa a
2P.
Entre tots, absolutament tots, hauríem de fer
un pensament, uns més que d’altres, i en aquest sentit, tornar un xic enrere en
el temps en aquella època en la que la societat donava oportunitats; Poques,
però alguna n’hi havia. En canvi avui en dia, totalment tinderitzades, no tenim
marxa enrere.
Em resulta curiós que ens preocupem per unes
coses determinades i n’hi hagi d’altres que ens preocupin zero, o bé menys dos.
Per mi el tema de la parella és molt important
i més en aquesta societat que sembla que sigui feta a mida, pam a pam,
centímetre a centímetre, per compartir-la.
Em pregunto per què hi ha ciutats que sembla
que siguin fetes a mida per compartir amb la parella i donin l’esquena a la
gent que es troba soltera. I n’hi hagin d’altres que semblin fetes a mida per
la gent soltera.
Em sap molt de greu dir-ho però la meva ciutat
no està gens pensada per aquells que, vulguem o no, ens ha tocat passar un
temps solters. En canvi, a Madrid des d’aquest punt de vista és un altre món.
Parlant de detalls i de les petites coses,
quelcom que intentem fer en aquest podcast, a Madrid, els madrilenys i les
madrilenyes solters/es, quan pleguen de treballar van als diferents pubs de la
ciutat a fer el toc i allí, sí, sí, allí, sí la màgia els acompanya i suposo
que sí és el seu moment, sense voler-ho ni buscar-ho, apareix com per art de
màgia.
Aleshores a on s’amaga el detall de saber si és
ara el teu moment màgic?
O bé, sí és ara el teu “Serendipity”? Hi ha qui
no creu en les casualitats! Què voleu que us digui! Jo cada vegada hi crec més!
Cada vegada tinc més clar que l’amor apareix
per casualitat. Em permeteu una pregunta? No patiu que no és descarada!
A on vàreu conèixer l’amor de la vostra vida?
Al bar on esmorzeu cada matí, entre setmana? En un interrail? Al tramvia que us
portava de l’hotel al centre de Viena? En un avió camí de París? A l’Ave quan
anàveu per feina a Madrid?
Ho veieu com és casualitat! Fixeu-vos-hi! Pareu
atenció als detalls! Heu estat solters/es o potser, alguns/es encara en sou! Oi
que quan n’éreu a tot arreu on anàveu hi anàveu amb els ulls ben oberts pesant
que potser aquell moment seria el vostre moment, que ja us tocava, que ja
estàveu preparats, que ara seria el moment idoni i potser, encara no l’era.
Aleshores veies i observaves atentament com la
colla s’anava aparellant i tu continuaves sol, tot sol.
Ho veieu ara com és casualitat! Només és
casualitat!
Si encara no ho compartiu estic convençut que
sí, mínimament, tinguéssiu la mínima empatia vers aquells/es que continuen
solters/es, sense haver-ho escollit ni volgut, probablement agafaríeu les
vostres agendes de contactes i segur, seguríssim, que hi trobaríeu amics,
coneguts i saludats solters/es que segur, segur, seguríssim, us agrairien que
els donéssiu un cop de mà i els presentéssiu aquesta amiga que teniu i a més a
més, sí és soltera; encara amb més motiu. No tinc la bola de vidre per saber sí
encaixarien o no, però no tingueu cap mena de dubte que sí l’amic o conegut és
detallista, valora les petites coses i a més a més, té la mínima educació us ho
agrairà per sempre més i, molt probablement, us farà padrí o padrina de boda.
Tinc una pregunta, puc oi? Sí no és molt
demanar, m’agradaria que la responguéssiu als comentaris d’aquesta entrada al
blog, l’artdelspetitsdetalls.blogspot.com. Per què no ho feu? Perquè amb
vosaltres no ho van fer! Què pot passar?
Perdoneu, eh, però l’excusa, perquè és una
excusa barata, de dir que ara no teniu cap amiga/coneguda soltera no se la
creurà ningú! A un servidor quan li deien no s’ho creia ni de broma! Ni de
broma!
També és veritat que pensar-te que aquelles
persones que t’estimen ho faran de manera altruista sense esperar res a canvi
és molt demanar i més ara que tothom, absolutament tothom, va a la seva i
segurament no siguin tan detallistes com tu puguis pensar-te. La prova la tens,
en el detall, en que no ho van fer al seu moment i molt probablement, no
t’estimin com penses que t’estimen.
És important no oblidar-se que les paraules se
les emporta el vent. Els fets no!
Aquí, també, és un torna a triar el gra de la
palla i novament, el cercle de persones apreciades s’escurça una vegada més. I
al final en aquest cercle més íntim, que dit clar i català, també és cert que
tampoc hi calen gaires persones.
Sort en tinc de tu! Ja saps qui ets! Gràcies
per ser-hi sempre! Sense tu res de tot això no tindria cap mena de sentit!
També tinc claríssim que el dia que em toqui
partir cap al darrer viatge m’emportaré amb mi una maleta plena de records i hi
haurà una persona que continuo estimant-me molt i que trobo molt a faltar, em
vindrà a buscar i a tu, sí, sí, a tu saps que no t’oblidaré mai perquè, en
part, sóc com sóc i m’he fet tal com soc gràcies a tu.
M’agradaria. Voldria. M’encantaria que fos ara.
Que ara arribés el moment, la màgia. Entre d’altres coses ara ja estic
preparat. He après a ser feliç amb poc. He passat el dol de la meva darrera
relació de parella. Han passar 10 anys. He fet la carrera.
Però, també penso que, hi deu haver quelcom o
que no he fet, o que no sóc al lloc adequat. Amb tota la sinceritat, els que
sou oients del podcast, ja sabeu que no tinc cap mena de problema en
despullar-me, ni en treure’m les màscares. M’és absolutament igual el que
pensin de mi, entre d’altres coses, perquè sé de qui m’he fiat i soc conscient
que no es pot agradar a tothom, ni tampoc ho pretenc. Hi haurà a qui no sabràs
perquè, però li cauràs bé. I també hi haurà qui, tampoc sabràs perquè, però no
li cauràs bé.
De fet jo a l’única persona que vull agradar és
a tu, que ja saps qui ets, que ets simpàtica, detallista, propera, romàntica i
valores els petits detalls de les coses petites. És per això que vull que sigui
avui.
F/in MÚSICA_ Joan
Dausà “Que sigui avui” uns minuts a PP i es fon amb la SINTONIA uns segons a PP
i passa a 2P.
Tancament:
Recordeu que a la web del podcast: l’artdelspetitsdetalls.blogspot.com
hi trobareu tota la informació relativa al podcast i un grapat d’escrits i
apartats per gaudir dels petits detalls de la vida. També, ens hi podreu
escoltar, i tornar a escoltar, sempre que us vingui de gust.
Recordeu: l’artdelspetitsdetalls.blogspot.com.
F/in SINTONIA uns segons
a PP i passa a 2P.
D’altra banda si voleu estar al dia de totes
les novetats de la nostra productora de podcasts, «Els petits detalls
podcasts», visiteu:
elspetitsdetallspodcasts.blogspot.com.
F/in SINTONIA uns segons
a PP i passa a 2P.
Ens veiem, novament, dijous vinent a les set
del vespre.
Fins la pròxima, detallistes. Sigueu molt
feliços!
F/in SINTONIA uns segons a PP i es va fonent fins a RS.
He descobert la sèrie! M'ha encantat!
ResponEliminaEnhorabona pel podcast!
¡Les descubrí via Facebook! ¡Soy mexicano de Guanajuato! ¡Amo Catalunya! ¡Ví que haran un podcast llamado "Los Comandantes" que ganas de escucharlo! La verdad es que solamente, sí, entiendo algo de los que ustedes platican, pero entiendo que produzcan podcasts en su lengua corriente. Es normal. Yo también lo haría.
ResponElimina¡Viva México! També he vist el tema del podcast mexicà! Enhorabona pels vostres podcasts. Una abraçada, macos.
ResponElimina