Després de la tempesta ve la calma...és tan senzill que no cal buscar.

Tortellinis al mercat de Basilea. Font: @bdeciurana. 

Estimats amics i amigues,

És tan senzill que després de la tempesta ve la calma. De cop, tal com diu la cançó de la Beth, descobreixes que "és tan senzill que no cal buscar. Hi ha tanta llum que és tot més clar".

Fa dies que em faig diverses pregunta: per què diem «A» quan volíem dir «B»? Per què quan ens escriuen un mail no el responem? Per què en molts casos no veiem més enllà d'un físic i d'un ideal cinematogràfic que no existeix? Per què hi ha persones que coincideixen i d'altres que no? Ens en sortirem? Què ens està passant com a societat? 

Una escena de Què els hi passa als homes. Font: Youtube. 

Se m'acut pensar que és degut a la pèrdua de l'empatia. Però no n'acabo d'estar segur. Mireu no fa massa dies, després d'una conversa amb un bon amic, vaig decidir obrir-me un perfil al «Tinder», al «Pof» i finalment, al «Badoo». He observat que hi ha més gent apuntada del que em pensava a priori. Em pregunto si ser-hi els hi ha servit d'alguna cosa. Sí, que han «coincidit». En aquestes moments de la pel·lícula tinc claríssim que a la vida, al final, les coses succeeixen perquè un/a ha coincidit amb una «segona persona» que li ha aplanat el camí. Podeu aplicar-ho al món laboral, al de la parella i a tants altres. Si hi dediqueu tres segons del vostre temps, veureu que és «l'equació» i que hi ha «instants» que afortunadament resulta i d'altres que per més que ho intentem no dóna. Podríem dir que és així de «fàcil» i de «complicat» a la vegada. Ànims que després de la tempesta ve la calma. Segurament, després, amb el pas del temps serà més fàcil posar-hi distància, perdre la por i, finalment, obrir-li la porta i com cantava la Gloria Estefan «tancant ferides».  

Una escena de Què els hi passa als homes. Font: Youtube.

Potser hi ha qui es pregunti de què m'ha servit. Doncs bé, bàsicament, per constatar que en aquesta societat encara tenim quelcom per aprendre. Probablement, la manca d'empatia ens fa que perdem de vista detalls molt importants. Quelcom que no penso passar per alt. Hi ha qui en el moment de plantejar-se iniciar una relació de parella no passa per alt xorrades d'altíssim nivell cultural, com per exemple, que l'altra sigui ros o moreno, o bé, mesuri més de 1'80m. Aleshores perquè jo he de passar per alt «detalls que veritablement sí que són importants» per perdre el temps observant la façana de l'hotel, tant de dia com de nit, per veure quan llueix millor. En lloc de preocupar-me per allò que val la pena de veritat. És a dir: abans de prendre cap decisió sobre si, veritablement l'habitació de l'hotel ens convé o no, seria interessant observar-la amb atenció, predisposició i una certa empatia. Si no, creieu-me, és impossible.   

Sí, amics, per desgràcia la partida va de façanes. Hi havia hagut una època que la jugada anava de prínceps i princeses. És molt trist, o almenys, és com jo ho veig. Disculpeu-me, però algú ho havia de dir. 

Senzill. Font: Youtube. 

Sembla que ens hàgim oblidat que som el que estimem. Per què ens oblidem, com diu la cançó, que teixim certeses amb la mirada? M'agradaria pensar que en països més desenvolupats que aquest nostre, això no succeeix. La veritat és que prefereixo creure que existeixen països amb «savoir faire» i empatia. Dos detalls que em sembla que a casa nostra, a Catalunya, els hem perdut.

Després de la tempesta ve la calma. En conseqüència, i tal com canta la Beth, «és tan senzill que no cal buscar». De cop, descobreixes que no només no cal buscar. Si no que també com canta a Senzill «hi ha tanta llum que és tot més clar».        

 © Bernat de Ciurana